Vaig conèixer a Andrés Planas quan el segle de l'abstracció es precipitava en la nova centúria de la realitat virtual i dels clons. Compartia ell en aquells despatx amb José María Stampa Braun, l'últim gegant de l'oratòria clàssica i dels grans del fòrum i la declamació. La seva projecció prioritària estava bolcada sobre l'exercici del dret i jo en els meus assajos i investigacions històriques de l'època contemporània. En aquell instant, la pintura representava per a Andrés Planas una fuita d'expansió mística enfront del encotillament i la rigidesa formalista dels codis legals. L'artista creatiu sempre es debat en la seva pròpia cruïlla i, si escau, li va arribar el moment de penjar la toga i sentir la pulsió plena de l'espàtula i els pinzells per conformar el seu ideari estètic personalista.

Schopenhauer a El món com a voluntat i representació, diu que la fi de les arts és la representació de la Idea de la humanitat; això és, la materialització que l'artista fon davant de la seva pròpia temporalitat inicial. Concreció de la Idea com fenomenologia espacial d'un entorn de realitats. I per sobre de tot el factor humà desenvolupat en el seu estat contemplatiu, que provoca una meditació dual, conscient i inconscient, de la nostra íntima essència. Això ens condueix a la creació pictòrica, que en la seva màxima expressió de l'ànima viva, ànima intuïtiva que supera el raonament de la voluntat, projecta la seva pròpia individualitat a caràcter d'universalitat. Així és la pintura d'Andres Planas, una obra creativa i innovadora, immersa en la simbologia dels somnis com a origen i destinació de plaer.